I arriba un dia que això s’acaba... Fent balanç de tot el que he viscut i veient que és clarament positiu, crec que és hora de donar les gràcies.
Gràcies als pacients que han estat sempre molt col·laboradors i han acceptat amb paciència les meves dificultats de comunicació, gràcies al personal de l’hospital de Kalyandurg, als que em posaven les floretes al menjador, al talent i carisma del Vicenç Ferrer, als qui em somreien sempre que em veien, als nens riallers, al cuiner que procurava fer el menjar amb menys espècies específicament per a mi, als xofers que puntualment sempre m’esperaven, al tea-man, a les enfermeres que s’aixecaven quan jo arribava i em repetien una i altra vegada el que volia saber dels pacients, als meus companys metges que van arribar a ser els meus amics, a la Bea pel camí que em va guiar, a les muntanyes de Kalyandurg, al ventet, a l’aire pur... en definitiva a la interessant i plena de contrasts Índia. A tots ells i a tots els que m'heu anat seguint i recolzant, molta sort i moltes gràcies!
